Irene Peiró Escrit per  Irene Peiró dimarts, 25 d'octubre de 2011 07:12
Publicat a Salvar vides
( 4 vots )

Quilòmetres sense aigua

Miro per la finestra i, durant quilòmetres i quilòmetres, res no recorda una ciutat, un poble... No hi ha rastre de presència humana. Seguim una ruta per Mauritània, amb un vehicle de la Federació Internacional de la Creu Roja, i, a banda i banda de la carretera, només es veu un paisatge àrid i desèrtic. Començo a entendre per què, en un país amb una superfície de 1.030.700 Km2 (el doble que Espanya), només hi viuen poc més de 3 milions de persones.


Fa molta calor i el termòmetre supera fàcilment els 40 graus durant el dia. Al mateix aeroport, quan vaig arribar a Mauritània fa una setmana, ja vaig sentir per primera vegada l'aire càlid de l'Àfrica occidental. A més, enguany, encara fa més calor del que és habitual en aquesta època de l'any, com comenten molts habitants del país, i fa molt de temps que no plou.


A Mauritània, el nivell de pluges ha baixat d'un 30 a un 50% respecte l'any passat, cosa que està començant a provocar greus problemes entre els seus habitants. Un 80% de la població viu de l'agricultura i de la ramaderia i, sense aigua, perillen els seus mitjans de subsistència. No és que la sequera expliqui les dificultats del país, on la fam i la malnutrició són problemes endèmics que afecten del 10 al 15% de la població, però sí que les ha agreujades. De moment, la producció agrícola ha baixat a la meitat i, als conreus, s'han recollit 80.000 tones menys que fa un any.


Aquesta situació, que pot provocar una emergència al país durant els propers 3 mesos, ha portat a la FICR a realitzar una missió d'avaluació dels problemes de seguretat alimentària a Mauritània. Després d'aquesta anàlisi, la idea és posar en marxa tant mesures d'urgència com algun projecte de desenvolupament.


A més dels membres de la FICR, l'equip de què formo part compta amb personal de la Mitja Lluna Roja mauritana i de la Creu Roja francesa. La majoria de gent acumula molta experiència: m'acompanya la delegada de la FICR de seguretat alimentària per a tota la regió del Sahel i el nostre cap ha participat en molts altres projectes en diferents països de l'Àfrica, l'Àsia i el Pròxim Orient. En canvi, per a mi, és la primera vegada per a tot: a Mauritània, a l'Àfrica, en una missió... Però, sempre hi ha una primera vegada i no deixo d'aprendre coses i de sorprendre'm constantment, per coses que la resta de l'equip ja té més assimilades.


Del primer poble que visitem, m'impressiona constatar que només disposa d'un sol punt d'aigua, un pou d'on beuen tant les persones com els animals. Tenen greus problemes d'aigua i sanejament i, per a 500 persones, només hi ha dues latrines.


El problema més freqüent en d'altres poblats que visitem són les dificultats per alimentar el bestiar. Arreu del país, molts pastors han començat a vendre els seus animals, perquè no tenen menjar per a mantenir-los en vida, cosa que ha provocat una davallada dels preus. Per posar un exemple, el preu d'una vaca ha passat de 80.000 a 40.000 ouguiyas, la moneda mauritana (1 euro = 384,84 ouguiyas).


Algunes famílies ja estan emigrant cap al sud del país a la recerca d'algun punt verd que els permeti alimentar el seu bestiar. Prop del riu Senegal, que separa aquest país de Mauritània, no escasseja tant l'aigua i es conserven encara alguns conreus de regadiu.


En aquesta zona del país, es pot produir una concentració de població durant els propers mesos, perquè, a més, tampoc no és fàcil creuar la frontera amb Mali o Senegal. Les autoritats d'aquests països estan començant a restringir el pas dels immigrants mauritans.


Tot i això, em sorprèn veure com, enmig de totes aquestes dificultats, la gent conserva la seva capacitat de somriure. La població local ens rep amb els braços oberts allà on anem i els nens i les nenes no paren de riure quan em veuen disparar la càmera.


Els "Chefs de Village", les autoritats locals, ens conviden a entrar a casa seva i, constantment, ens ofereixen té. Fa uns dies, un grup de dones també ens va deixar tastar l'arròs que havien cuinat. És l'altra cara de Mauritània, on tot i la seva pobresa, les persones comparteixen el poc que tenen.

Articles relacionats

700 Km molt llargs

700 Km molt llargs

Última nit a Mauritània. Demà retorno cap a Barcelona i tot ha anat tan ràpid, que crec que ho començaré a assimilar d'ara en endavant. En menys de dues setmanes, hem recorregut una dotzena de pobles per conèixer de primer mà els problemes dels seus habitants, sobretot pel que fa a la seguretat alimentària, i hem recorregut molts quilòmetres per ca [...]
30 d'octubre de 2011
Escrit per Irene Peiró

Comentaris

  • 1 Montse Martínez
    escrit per Montse Martínez dimarts, 25 d'octubre de 2011 17:41

    És un orgull que hi hagi joves amb aquesta empenta i ganes de treballar pels més desfavorits. Ens dóna una lliçó a tots de esperança.

  • 2 Jumo
    escrit per Jumo dimarts, 25 d'octubre de 2011 19:38

    Aixó sí que és un article periodístic interessant i no la falta de notícies als mitjans de comunicació tradicionals. Ensembla que també farà falta un 15M per la democràcia real informativa. No és negoci publicar reportatges sobre el que passa a diari a Mauritania, Somàlia, Àfrica.....Felicitats per la feina i bona sort!

  • 3 Anna Masachs Milà
    escrit per Anna Masachs Milà dimecres, 26 d'octubre de 2011 17:08

    Hola Irene,
    m'agradat molt el teu article. Am les meves paraules et vull donar molts ànims a tú i al teu equip, esteu fent una tasca increïble. Suposso que seguiràs veient cosses que et sorprendran dia rere dia, intenta contagiar-te d'aquests somriures que els mauritants us brinden, eh? Com m'agradaria està amb vosaltres i compartir tots aquests sentiments!!! Una abraçada molt forta.
    Ah I segueix explicar-nos com us va, por fa!

Deixeu un comentari

Comproveu que heu introduït tota la informació (*) requerida on sigui necessària.
Està permesa la introducció de codi HTML bàsic.